Després de l’aparició del cinematògraf, els artistes i els il·lustradors ben aviat van quedar fascinats per la possibilitat de sintetitzar moviment. De seguida van comprendre que si entenien com es descomponia el moviment, allò que podrien projectar davant els ulls dels espectadors podria ser quelcom no enregistrat al món real. Podrien moure imatges recreades o moure objectes inanimats.

Així, durant molt temps s’ha considerat l’animació un llenguatge idoni per a la fantasia i la creació de mons imaginaris però que no serveix per explicar fets objectius, de veritat. Ara bé, malgrat que tradicionalment s’ha preferit la fotografia i el material d’arxiu per als documentals, ara sabem que l’animació pot apropar-se a la realitat amb una expressivitat i una força que altres tècniques no tenen. I és que la veracitat en el relat animat no està en la imatge.